Quan vaig comunicar a la meva filla de 10 anys la decisió de canviar de feina, i de buscar una nova manera de treballar amb més temps i flexibilitat, el seu únic comentari va ser: “Perdràs el títol!”. La seva reacció em va sorprendre, totalment inesperada. Però em vaig adonar que una de les coses que més m’angoixaven d’aquest procés de canvi, en el fons, era exactament el que la meva filla havia verbalitzat. Perdria el títol! I la sensació de perdre la identitat, perdre el que sóc…

En la nostra cultura, la feina que tens i la posició que ocupes t’identifica com a persona, i defineix com se’t valora. Fàcilment fem un estereotip de la persona que coneixem de nou segons el títol que té: és metge, mestre, director general. El jutgem i el valorem segons el que diu la seva targeta de presentació. A la cultura japonesa encara és més determinant: en una reunió de feina el primer que s’ha de fer és entregar la targeta de visita amb les dues mans, com a senyal de respecte i per definir l’estatus de la relació. Immediatament la persona que ostenta el càrrec inferior tractarà amb més respecte i submissió la del càrrec superior. Està totalment establert el protocol, els rols i el tractament segons el que indica la targeta. No hi ha preguntes, tots saben com actuar i canvien el paper segons a qui es dirigeixen.

Aquests protocols els donen seguretat, els fan la vida més fàcil, però també limiten molt. Realment és tan senzill? Som el que fem? Afortunadament tenim més àmbits a la vida, som fills, pares, germans, amics. Tenim aficions, activitats solidàries, i és la suma de tot el que realment construeix el que som. Hem de crear la nostra identitat de manera holística, autèntica. El que fem i el títol que tenim és una part més de la nostra vida, que identifica una faceta però no necessàriament la més important. El que dóna valor a la persona és la seva autenticitat, és el que transmet. Hi ha una frase de manual, però que a mi em va impactar i em va fer canviar la manera d’actuar i enfocar les relacions, que és la següent:

“Ningú recordarà el que feies ni el que vas dir. El que sí que recordaran és com els vas fer sentir”.

I llavors em vaig adonar que realment són les meves accions i les emocions que transmeto a cada moment el que defineix el que sóc. No som el que fem; som les emocions que fem sentir als altres i la manera com hi impactem. Mentre aneu reflexionant sobre aquest angle existencial…jo aniré pensant quin serà el meu nou títol, per si de cas!